Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Un desembre amb incidents

El pont de la primera setmana de desembre va portar 9 membres del grup cap a Coronas a fer diverses activitats, però el mal temps va frustrar moltes possibilitats. Eren l' Eli, Laura, Montse, Olga, Àlex, Ivàn, Jordi, Nor, i Raul. De camí cap a Benasc paren a fer l'ultim àpat decent en els pròxims tres dies (1ªfoto). La primera nit fan bivac a sota el porxo de la zona d'acampada lliure on comença la pista. El segon dia segueixen la pista fins al " refugio de Pescadores" i des de aquí pujen cap a l'estany de Coronas, on monten el campament. Després d'una nit freda amb tendes i bivac, a les cinc del matí es preparen per fer el corredor Estassen de l'Aneto, i després de l'aproximació, una vegada a peu de via, les perspectives de dificultats pel mal temps, fa que 5 membres del grup, després de un petit polèmic debat, desisteixi de pujar en un exercici de responsabilitat que els honora. Els altres quatre després de algun dubte, tiren corredor amunt, amb totes les precaucions possibles, i això fa que l'ascenssió, la posterior cresta fins el cim, i el descens, ho facin en molt més temps del normal, però amb la certesa d'anar sempre tots junts i ben assegurats, demostrant, també, el gran nivell de responsabilitat del grup. Després de fer cim, finalment arriben a les tendes a mitjanit, on els esperen els companys que han estat recollint aigua de l'estany gelat, fent un forat al gel mentre els asseguraven, encordats, des de dalt. El mal temps, el fred, i l' esgotament fan que sigui una nit dura. El dia següent baixen tots cap a els cotxes esglaonadament, ja que alguns tenen més pressa que els altres per tornar cap a casa, alguns es queden a sopar a Benasc per acabar de comentar la jugada. Tots, però amb la sensació de que malgrat el mal temps, el cap de setmana ha valgut la pena i que de totes les dificultats i controvèrsies se'n aprèn.
El cap de setmana del 15 i 16 hi ha la sortida oficial de la cresta del Carlit, i després d'alguna baixa d'última hora, finalment el dissabte a les set del matí surten l'Eli, la Dolors, l'Albert, l'Àlex, i en Jordi. Directes al poble de Porté, on deixen els cotxes al començament de la pista cap el l'estany de Lanós. Ha caigut neu la darrera setmana, però no calen les raquetes. Fan nit a la part lliure del refugi dels Enginyers, i un sopar reparador els reconforta del fred intens. A la cinc de la matinada, costa sortir dels sacs de ploma, sobretot si la temperatura exterior està a la vora de 14 graus sota zero, però a poc a poc tots es van preparant i després d'un esmorzar ràpid, surten ben equipats cap el Carlit. L'Albert i l'Àlex fa quinze dies ja varen fer tot aquest mateix recorregut (2fotos), i per això van tots ràpids i sense dubtes. Al cap d'una estona quant ja és de dia es posen els grampons, el casc, però encara sense encordar, i comencen a pujar per una pala de neu glaçada de uns 40º com a màxim. Aquí fem un incís per comentar que tots els membres de la sortida tenen un bon nivell i experiència sobrada, tots han fet cursos d'alpinisme, i qualsevol d'ells pot fer de vocal d'alta muntanya del Centre, de fet tres en son. En Barqui va al davant, tots el coneixen bé, és segur i experimentat, malgrat la seva joventut, i de sobte s'entrebanca qui sap com, cau, i comença a baixar. Ràpid clava el piolet, però amb l'impuls que porta i el fet de tenir la dragonera fluixa, fa que se li escapi la mà del piolet, que es queda clavat a la neu, mentre ell llisca per la pendent, davant dels ulls espantats dels seus companys, després de volar per damunt d'una roca, s'atura uns 80m més avall. En Jordi, gràcies al casc, en surt només amb un cop a la cara. Ell insisteix en continuar però els companys el convencen de tirar tots avall. A l'ambulatori de Puigcerdà confirmen només una fissura al nas.
Un bon sopar ajuda a recuperar els ànims, i a confirmar que també han aprés alguna cosa nova.
El següent cap de setmana 22 i 23 en Xavi Gregori porta la sortida oficial a Andorra amb raquetes, i fan cap al refugi d'Ensagents, i al poc de trepitjar neu, la Maria Elisa vol fer una foto i en tirar-se endarrere perd el peu i cau uns dos metres, en tal mala fortuna que es trenca la clavícula. Els companys volen baixar amb ella, però finalment només tornen cap Andorra els que anaven en el mateix cotxe, que la porten a l'hospital on li immobilitzen el braç, i poden tornar cap a Barcelona. En té per quatre o cinc setmanes. En Xavi i la resta de companys segueixen cap Ensagents, per l'endemà fer l'Alt del Griu. Fins i tot un home tant experimentat com en Xavi Gregori no està lliure de veure com la mala sort pot provocar un accident.
Aquests incidents, han provocat en el nostre grup, un polèmic, però saludable i necessari debat sobre la seguretat, que ens empeny a pensar en un proper monogràfic sobre aquest tema. Per sort el bon humor i la bona companyonia no s'han perdut en cap moment. Som un equip!

L'home blavós, l'alberg i els Astazou.

Gavarnie, novembre 07.

Feia estona que plorava, i tot volent dissuadir el meu plor al apropar-me, no feia sinó que singlotar més al veure el teu aspecte. Et mirava i et veia fred, ranci, d'un blavós malaltís, sense cap besllum de bellesa, impossible de tornar-t'hi a la teva frescor primitiva, on assaonaves el teu romanticisme avui amagat sota l'aspror d'un gest avergonyit, lluny de l'ànima ardent d'un dels senyors de Killough.
Plorar és fàcil ?.. em preguntes .. tant com tancar els ulls i fugir amb la pena com ho fan aquests núvols prims encongits de fred, d'un fred trencadís, inútil però, de glaçar això que sents.
Però la realitat és un altre, potser avui dia el núvols son fets d'un caràcter material, i els plors més aviat d'un conjunt de xifres que no pas d'emocions.

S'ha acabat la pluja, eixut de paraules la meva veu s'ha esvaït amb l'últim plor d'enyor veient el teu gest avergonyit, esbandit en un marc de dubtes i poques esperances, penjant del teu alberg, submís a l'obaga d'una vall de totxanes de luxe. Com es pot encalçar tant sentiment en un rètol tant groller ?
" Ici Prochainement Appartements de Standing "....

No sempre la mort acaba amb l'últim espurneig de vida....
No puc mirar !!... La runa amuntegada sense vivor, la fusta assassinada, el foc absent, desferres, tot això em produeix una desfilada de rostres, un remor de crits i planys dels que a pas lent van fer avançar la història Pirinenca fins les seves parets i els nostres murs, que fan que marxi amb nafres vives, en clar retrocés com les glaceres fidels a la mort, pel camí submergit d'una escalfor inerta a les corredisses dels udols gelats.

Et diria alguna cosa més, però encara estic plorant.
Ací dalt, on m'has dit, des dels Astazou, puc perdre l'equilibri entre el seny i la rauxa,
tancar els ulls i escodrinyar tot allò; potser aquí encara puc escoltar-ho...
".....M'agrada que em miris quan no et veig....."

L'Hôtel des Voyageurs es va cremar la nit del 27 de desembre del 2006 i amb ell una part de la història atresorada dels Pirineus, encara fumeja descurada.

" Comme les derniers rayons d'une belle âme qui s'en va ... " ( Henry Russell )

Dones i alpinistes

Des de que la comtessa d'Angeville fa la primera ascensió femenina al Montblanc el 1838, com abans la també comtessa Natalie de Noailles pujà al Midi de Bigorra el 31 d'agost del 1800, fins els nostres dies, l'evolució de la dona a la muntanya ha estat una lluita desigual plena de prejudicis, i durant molts anys només foren acceptades com alpinistes acompanyants. Tot i que en la fundació del Club Alpí Francès (CAF) el 2 d'abril de 1874, crida l'atenció el caràcter mixta de l'entitat, cosa totalment impensable en la resta d'activitats esportives del s.XIX, les dones necessitaren encara molts anys per ser acceptades com a iguals a la muntanya. Quant la japonesa Junko Tabei es converteix, el 1975, en la primera dona a fer el cim de l'Everest, culminant una brillant carrera alpinística que l'havia portat a renunciar, entre altres coses, a una vida sentimental estable, no podia pensar que poc temps després, quant ja casada, li oferiren liderar una altre expedició a l'Everest, tindria que demanar permís al marit, tal com exigia la societat del Japó de l'època. També és cert però que pocs dies després de la primera ascensió de Tabei, feia el cim de l'Everest la tibetana Phantog, com a membre d'una expedició xinesa, i era presentada com a símbol de l'igualtat amb l'home, i com a triomf de la tristament famosa revolució cultural xinesa.
Segurament la primera alpinista realment respectada amb igualtat va ser la lituana, nacionalitzada polaca, Wanda Rutkiewicz, membre de la reputada escola polaca (Kukuczka, Wielicki, Kurtyka), considerada per molts com la millor alpinista femenina de tots el temps, la seva carrera alpinista és impressionant. Aquesta graduada en informàtica, va començar a escalar el 1961, va fer les normals dels Alps, les nord de l'Eiger i el Cerví, la est del Grand Capucin i la oest del Dru. Fa el pilar est del Troll i després puja al Lenin (Pamir) (1970) i al Noshaq (Hindu Kush) (1972).
Va dirigir la expedició polonesa als Gasherbrum on va pujar al Gasherbrum III (7.952 m), llavors el cim verge més alt. Amb la seva inesperada primera ascensió polonesa a l'Everest el 16-10-1978, (primera europea i tercera femenina) es va convertir en una famosa escaladora i en una heroïna pels polonesos.
El 1985 va fer la sud de l'Aconcagua i la primera expedició femenina al Nanga Parbat. El 23-06-1986 va pujar al K2. Entre els 1987 i 1991 va pujar el Shisha Pangma (18-9-87), Gasherbrum II (12-07-89), Gasherbrum I (16-07-90), Cho Oyu (26-09-91) i Annapurna (22-10-91). Wanda havia pres la determinació de fer els catorze vuit mil. No li importava el risc que això pogués comportar pel seu físic. L'any 1981, malgrat tenir una cama trencada, se'n va anar cap el K2 amb crosses. Només quan va haver arribat al Camp Base del Broad Peak sobre l'esquena d'en Jerzy Kukuczka i en Voytek Kurtyka, és va adonar que havia anat massa lluny. Llavors va decidir deixar l'alpinisme durant un any.
Malgrat que els metges l'havien advertit que tenia el fetge i els ronyons en mal estat, va tornar als vuit mils. El 13-05-1992 va ser vista per última vegada, per Carlos Carsolio, fent un bivac a una altitud de 8200 metres, preparant-se per fer el cim del Kangchenjunga en solitari al dia següent. Hauria estat el seu novè vuit mil.
Chantal Mauduit és, segurament, l'altre gran figura de l'alpinisme femení del s. XX. Nascuda a París el 1964, es va iniciar en l'alpinisme als quinze anys i ràpidament es feu un nom en les clàssiques dels Alps. Posteriorment va passar a fer les principals vies alpines dels Andes. El 1992 fa la primera femenina sense oxigen al K2. Entre 1993 i 1998 va pujar, sempre sense oxigen i en estil alpí, el Shisha Pangma, Cho Oyu, Manaslu, Lhotse i Gasherbrum II. Als 34 anys va morir colgada per una allau en un bivac a 6.500m al Dhaulagiri. Dona d'una gran bellesa, que enamorava i feia escriure poesies a molts homes alpinistes, escoltava tot tipus de música en les seves ascensions, però a partir de 7.000m., només escoltava el Messies de Hendel. Va escriure un preciós llibre de muntanya diferent a tots: J'habite au paradis.
Hi ha moltes altres dones a l'historia de l'alpinisme femení, i seria injust fer-ne una llista amb la certesa de deixar-se molts noms importants. Gràcies a totes elles, però, ara podem gaudir d'una igualtat aconseguida amb esforç i que ja està reconeguda per tothom. Fins i tot pels fabricants de material de muntanya, que darrerament s'han posat les piles i ens permeten escollir entre, cada vegada, més varietat de marques. Ja era hora !

 
ir arriba