Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


Trobada després d'un any de voltar pel món

24 de Setembre 2010.

Ahir dijous ens varem trobar una bona colla de membres del grup en una de les noves sales del 3er. pis del CEC, per celebrar el retorn de la Christelle i l' Alex que han estat onze mesos donant la volta al món, fent alguns cims, alguns trekkings, i per damunt de tot passant' ho bé. També varem celebrar el retorn de la Laura que ha passat un parell de mesos a l' Índia, i ens ha servit una mica a tots per retrobar-nos després de les vacances.

La Christelle i l' Alex ens varen passar les fotos del seu viatge, tot ben amanit amb unes sucoses explicacions, i anècdotes. L' enveja de tots plegats va anar augmentant a mesura que els comentaris dels nostres amics anaven avançant. Podeu veure el que han fet en el seu bloc.

A part de regalar-nos amb la seva companyia i les seves explicacions, varen ser generosos amb el cava que van portar per celebrar-ho, i a més va caure un un detall personal per cadascú.

Després, com que ahir era la vigília de la Mercè, i Barcelona estava de festa, la majoria ens en varem anar a celebrar-ho junts.

Foto: Montserrat Andreu

Nord-oest de Gabietos

Estem penjant cròniques que tenim endarrarides des de la primavera.

L' Amadeu fa escapades entre setmana quan troba un forat de bon temps , això no ho podem fer la resta de mortals ! Ens fa una petita crònica de la pujada al Gabietos per la cara nord-oest.



11 de Maig 2010.

Bona nit companys.

Us adjunto unes fotos que espero que us agradin de la pujada el divendres passat (vaig sortir dijous) aprofitant el fred de la nit de dijous i un forat de bon temps divendres passat al matí, per fer la cara nord-oest dels Gabietos (al llibre "pirineos, ascensiones en mixto,nieve y hielo", es la vía 7.14 de la pag. 159)

És la pared que queda a la dreta quan es puja al coll de Bujaruelo (té bon accés des de Torla).

Vaig anar amb en Marco, un company d´Andorra i aconsellats per un conegut de Torla que va "assegurar", que divendres matí faria suficientment bo entre aquesta ratxa de mal temps.
Vam dormir al "refugi", si se li pot dir així, abandonat abans del port de Bujaruelo i vam tindre la sort (jo per partida doble del temps i les condicions, encara que la neu molt dura, els bessons a rebentar, i del company que va portar el pes de l´ascensió encara que jo vaig fer de "mula" de càrrega, tot s´ha de dir), de poder fer cim.

Enviaré crònica Emili i Núria, i a veure si ens veiem al Perdut i si pot ser abans. Albert, Òscar, a repetir-la i millorar-la com al Taillon. Salut i muntanyes a tots,

Amadeu.

Toubkal, per setmana santa 2010

Igual que altres vegades, el Toubkal és una bona opció per setmana santa. Aquest any hi han anat l' Olga i en Santi. Tenien els dies justos,  però ho han pogut fer tot.

Ningú tenia moltes esperances en que ho poguéssim aconseguir, la logística era complicada, l’agenda molt apretada i , de fet, vam començar bastant de cul…. Aquí va la crònica de l’aventura marroquina.

(per cert , encara estic patint les consequències..no paro de fer viatgets al WC) Sobre las 8:30 de la tarda del dijous sant vam quedar a l’aeroport de bcn Cristina, Marcos , Santi i jo al stand de la cia ‘Jet4you’ (la primera cia. aèria marroquina de baix cost…). I vam continuar a l’aeroport fins quasi les 2 (retràs de 2 hores!) . Vam agafar el sofàs de l’unic bar obert de la terminal 2 (la terminal fantasma, tot s’ha anat a la nova) i a dormir!!
Per fi vam embarcar i sobre les 2 hora local vam arribar a Casablanca (Tocala otra vez Sam i siempre nos quedará París..).
Primera situació complicada: Els del lloguer del cotxe ja estaven que treien fum per les orelles de tant esperar... i a sobre es van topar amb 4 Españolitos catalines extremadament desconfiats …Ens demanaven 900 EUR de fiança pel cotxe que quedaven retinguts a la meva visa . Quan tornéssim el cotxe , ens ho  lliberarien… per Alà! No sé qui és més desconfiat!!! Vaja amb els moritos!. Finalment , després d’una hora de discussió , vam accedir i cap a CASABLANCA! Segon obstacle: no portàvem dirhams… .Discussió amb el de la benzinera per pagar en Euros (vam acabar pagant 5 Eur més…) .
Tercera proba: peatge… ni un dirham. Li vam plorar al morito de la barrera i crec que li vam caure bé i es va conformar amb un eurillo. Quart: on punyetes és l’hotel????!!! no teníem mapa i eren les 4 de la matinada.
Solució: 'preguntando se va a Roma', però clar , la gent ens enviava cap a la Meca. 
Gràcies a Alà, un amable poli se'ns va ficar dins del cotxe per guiar-nos i el  pobre Marcos que dormia var obrir de cop el ulls es va trobar el panorama, un poli marroquí dins del cotxe!! que ha passat? que m'he perdut? 
Finalment, després de una hora donant voltes per Casablanca, i després d'haver preguntat a mitja població i amb un "séquito" de gent darrera nostre esperant propina vam trobar l'hotel sobre les 5 de la matinada amb la sorpresa que ens havien cancel·lat la reserva.  Cinquè impediment: on dormim ara? xungo , xungo... doncs res, vam agafar via cap a Marrakech i dormir a la cuneta , tots plegats dins del cotxe durant 2 llargues hores...
Frescos com una "lechuga", vam arribar a Marrakech, o hauria de dir, al caos de Marrakech. No hi ha llei,
tothom 'pasta a sus anchas'. Vam visitar el zoco, la medina, dinar ràpid tagine i Cuscús i una truita molt rara
amb gust a formatge (eggg!) i vinga!! cap a Ilmil ! el poble de sortida de Toubkal. 
Carreteres sinuoses, mules , cabres, bicis, cotxes i motos sense llum, la crème de la crème...i finalment 
vam arribar vius a Ilmill (1700m) per sopar , un altre cop Tagine, cuscús i truita rara.
Dormir d'horeta més de 10 hores per recuperar la son perduda i ale! a negociar el preu de mula i mulero... baratet, 150 dirhams (menys de 15 Eur) .
El camí de pujada és molt sec i amb molta pedra però no t'avorreixes perquè hi trobes bars amb beguda fresqueta, botiguetes on vam posar en pràctica les nostres dots de regateig per comprar uns turbant berbers molt autèntics. També vam aprendre berber, Asca (demà) i habibi (amic) .
Les mules van arribar fins  on començava la neu (a 2900m) ja que encara no s'han fabricat botes d'alpinisme ni grampons per mules. Allà el portejadors es carreguen amb les motxilles fins al refu Netler (a 3.200 m) on vam arribar després de 5 hores i mitja de caminada.
Oh!!! per Alà! quina pudor feia el refu! crec que tenen un altre concepte de la neteja... 
Allà ens esperava un sopar especial: Tagine, Cuscús i truita rara. Per dormir, molt recomanable sac , ja que no hi han mantes i és més higiènic.
Curiositat: el fill del que portava el refu va guanyar la marató de muntanya del Toubkal (campionat mundial) de 42 kms i 3500 de desnivell., serio competidor del Jornet!
Ens vam llevar a les 5 , esmorzar ràpid i cap al nostre objectiu: EL TOUBKAL! Ascensió bonica, no massa llarga i que es fa sense gaire complicacions. Vam tenir la sort d'arribar Santi i jo sols al cim (4.167 m) , i vam gaudir en solitari de les vistes fins que va arribar la resta del grup i una altra gent. Recomanació: El Ras, diuen que és una ascensió més bonica i perfecte per esquí. Tornada al refu, agafem motxilles, mula , mulero i baixem els 2.500 m de desnivell de tornada cap a Ilmill. 
Guay! l'hem fet! i encara ens sobra temps per fer un sopar per Marrakech, una volteta i viure el mercat nocturn a la Medina . Definitivament , aquests marrakenians estan completament bojos !!!
Ens va costar trobar cervesa amb alcohol ja que a la Medina està prohibit però finalment la vam trobar (ni Mahou ni San Miguel, sinó Cervesa 'Casablanca') .Al dia següent ens vam llevar a las 5 per tornar a Casablanca i agafar el vol a temps (sí, Emili, vam arribar i encara ens va sobrar una horeta, ai que incrèduls són alguns!)

Petons
Olga

SORTIDA A PIC DE VETERANS 3.125 m.

10 I 11 DE JULIOL DE 2010
Aquesta sortida va a ser aplaçada un cop per culpa del mal temps però que teníem moltes ganes de fer conjuntament amb el grup de joves del CEC. Finalment no la varem poder fer plegats per varies causes, la principal va ser que els dos vocals de joves no varen poder vindre perquè les dates no els hi van anar bé.

Finalment muntanya és va encarregar de la sortida i es va fer igualment i la veritat que va ser tot un èxit.

Anem a dormir al refugi d’Estós (1.860m) on ens atenen molt be i on la pernoctació es correcte.

Pel matí sortim d’hora amb les primeres llums del sol i enfilem vall amunt direcció al Coll de Gistain. De moment el desnivell no es noten gaire però a mida que avancem i anem agafant alçada la pujada es va notant.

El grup es bastant compacte però algú sempre es depenja (massa pes a la motxilla, fotos, etc, etc.).

La Teresa Larrieu que ve de vocal amb mi fa la seva tasca com cal i el grup avança sense problemes.

La ruta a seguir no la tenim gaire clara. Sabem que arribat una certa alçada hem de girar a la esquerra i enfilar fins l’Ibon Royo.

Quan ja arribem al lloc on mes o menys hem de girar veig una canal, millor dit una tartera, que puja directe on segons el mapa està l’Ibon i decidim pujar per aquí. En la tercera part de la canal es hem de posar els grampons doncs hi ha una pala de neu bastant dura i que no podem evitar.

La part final de la canal està molt descomposta i patim una mica per arribar dalt, lo pitjor va ser la caiguda de pedres que era bastant inevitable.

Quan arribem a l’Ibon es adonem que aquell no era el camí sinó que teníem que haver continuat per el camí una mica mes i després girar per un camí molt millor que la canal, però be ja estava fet i pujar per la canal també va donar una mica de color a l’ascensió.

Un cop en l’Ibon ja es veu la ruta perfectament fins el pic, que de moment encara no tenim clar que es aquell que es veu al fons a l’esquerra.

Ara ja es tota una aresta on a estones es ampla i a estones mes estreta i entretinguda però sempre sense cap problema.

Arribem al cim (Veterans?) on divisem el majestosos Posets i dues de les seves tres arestes.

Estem en el Veterans o Gemelo Norte?, no ho sabem i hem de mirar be el mapa. La Cristina amb molt bon criteri i segons el mapa diu que des de aquets cim es l’últim de l’aresta que es veu l’Ibon Royo, te raó i ho acabem de confirmar quan arriba la Teresa que porta GPS i l’alçada es exacte, 3.125 m. clavats. Estem en el cim de Veterans.

Mes endavant es veu perfectament el Gemelos Ravier o Gemelo Sur que es un altre 3000. Veig que hi ha un pas amb neu però que uns que venen cap a nosaltres el passen sense cap dificultat.

Una colla decidim atacar el Gemelo Sur per l’aresta que l’uneix al Veterans però al arribar al pas amb neu ens adonem que no és tan fàcil de passar i que sense grampons ni piolet pot ser un suïcidi doncs la timba es considerable (varem deixar el material al Veterans per anar mes ràpids, molt mal fet). Decidim no passar i el desencant es nota en algunes cares. Ho sento, he fallat però sempre s’aprèn d’aquestes situacions i lo primer es la seguretat de qualsevol del grup.

La méteo no ens acompanya gaire i uns núvols molt negres amenacen pluja. Decidim baixar lo mes aviat possible hi eixís ho fem fins el refu. Aquí descansem una mitja hora i seguim ja fins els cotxes. Per baixar des de el cim la Teresa es posa davant i ens porta per el camí correcte que hauríem d’haver agafat per pujar.

Un vint minuts abans d’arribar als cotxes la pluja fa acte de presencia i ens deixar mullats fins la medul•la però això já es una anècdota doncs la sortida ha estat un èxit i tots estem molt contents a pesar de no haver  fet el Gemelo Sur que ens espera per altre ocasió. Podeu donar per segur que tornarem.

En aquesta sortida ens van acompanyar 4 nois en practiques per Tècnics de Muntanya, els quals en tot moment van tindre un comportament molt correcte i cordial amb tot el grup. Espero que hagin tingut una bona experiència amb nosaltres.

LA MILLOR DRECERA SEMPRE ES EL CAMI

Text i fotos: Joan Ramon

 
ir arriba